Entrearbres. Cristina MontserratDescobrint tresors amagats al bosc
De vegades dins de la massa forestal, com figures fantasmals, insòlitament ensopegues amb edificacions abandonades, restes de construccions que no es comprenen, de les que no identifiques una funcionalitat clara. No tenen aspecte clarificador de masos, castells o fàbriques.
És curiós com les ruïnes susciten molt més interès quan es troben al mig del bosc, allà on mai hauries imaginat, allà on no hi hauria d'haver res. Troballes que també desperten momentàniament l'emoció del tresor, de l'aventura, amb aquella intensitat pròpia de la infantesa, bucòlica i excitant.
Aquell serà un dia per recordar, sobretot si a posteriori, cercant i investigant es revela un relat tan interessant i inesperat com la mateixa edificació.
A la Serra de Can Dulcet vaig topar amb una d'aquestes edificacions i també amb una història, la del telègraf òptic.
Es tracta d'una torre immersa en la vegetació, d'estructura quadrada, sense sostre i amb una alçada propera als 6 metres. Els seus murs són notòriament gruixuts, de pedres grosses, distribuïts en el que devien ser tres plantes i amb espitlleres repartides per totes elles, en cada costat. Construïda i utilitzada per a la telegrafia òptica.
Al segle XVIII a França es va desenvolupar la telegrafia òptica, un sistema de comunicació lumínic codificat que es transmetia entre construccions alineades i visibles entre elles, destinat per a l'ús militar i per mantenir l'ordre públic.
A Catalunya també es va implantar aquest sistema, tot i que la construcció de la xarxa no es va iniciar fins al 1840 en plena època carlina i amb una vida més aviat efímera, d'encasament 20 anys d'ús.
La xarxa preferia evitar la construcció de torres en paratges deshabitats i utilitzar edificis governamentals, castells, torres d'esglésies o masies fortificades. No obstant això no van ser poques les torres que es van haver d'edificar en punts geogràfics aïllats.
Seguint la tradició de l'enginyeria militar espanyola, les torres havien de ser baluards de defensa totalment fortificats. Al seu voltant s'excavava un fossat o s'aixecava un mur. El seu únic accés era una porta situada a la segona planta, a uns tres metres del terra, a la qual s'accedia amb una passarel·la o escala de fusta que es sostreia en cas d'atac. Cada paret i nivell comptava amb estretes espitlleres pel combat.
La Torre de Can Dulcet, en una altitud de 400 m a Collbató, al Baix Llobregat, és la número 6 de la línia de comunicació de ponent, entre Barcelona i Lleida. Es comunicava amb la número 7 a Can Maçana i amb la número 5 d'Esparreguera. Va iniciar el seu funcionament el 1848, durant la Guerra dels Matiners, facilitant la comunicació entre Montjuïc, el punt número 1 a la Ciutat Comtal i la torre 24, a Lleida. Aquesta no era l'única línia, també s'havia unit Barcelona amb València i Madrid pel sud.
El 1862 es va abandonar aquest sistema de comunicacions i la torre va quedar en desús.
El personal que s'ocupava de les torres havia de ser disciplinat, displicent, amb formació de combat i patir les dures condicions de l'hivern pròpies dels llocs aïllats elevats de bona visibilitat, amb vent i fred intens. Aquest perfil era cobert normalment per llicenciats de l'exèrcit que havien combatut en els freqüents conflictes de l'època.
La seva paga era baixa i a causa de la inestabilitat política normalment amb significatius retards. A aquesta situació de misèria l'acompanyava la desgràcia, per la fatiga cimàtica a la que s'exposaven les malalties i les defuncions sovintejaven entre els seus treballadors.
Localització: N 41 33 22.84 E 01 48 59.42