Entrearbres. Cristina MontserratDos arbres de nadal que potser has vist aquests dies
En aquesta època de l’any és quan més nombre i varietats “d’arbres de nadal” podem trobar als centres de jardineria. Procedeixen de vivers i tot que el seu ús acostuma a ser efímer, també s’adquireixen pensant a ser plantats després de festes. Tant per aquest motiu com per curiositat, repassem dos dels exemplars més comuns.
Avet Roig. (Picea abies)
Es considera l’autèntic arbre de nadal. De fet, Oslo proveeix d’aquests exemplars, l’arbre principal de nadal a les ciutats de Washington D.C., Londres, Nova York o Edimburg en agraïment a la lluita per Noruega a la II Guerra Mundial. En anglès se’l denomina Norway spruce.
De forma natural creix entre els 800 i els 1.800 metres sobre tota classe de terrenys. Es troba a gran part de l’Europa del nord, Noruega, Suècia, Finlàndia, Rússia, etc. A l’Europa central la seva presència queda reduïda als Alps, Carpats i Balcans.
Pertany a la família Pinaceae, del gènere Picea. És un arbre de gran alçada, pot assolir els 50-60 metres. De forma cònica o allargat, la seva escorça és de color gris rogenca, amb branques d'orientació vertical i fulles aciculars de 10-15 mm de color verd fosc, rígides i punxants, disposades en forma d’espiral al voltant de les branques. Les pinyes són cilíndriques, allargades i pengen.
Les seves arrels són poc profundes, amb un gran risc de ser tombat per forts vents quan es troba aïllat.
És molt apreciat com a arbre ornamental. Fàcil de propagar per sembra de llavors, del seu cultiu s’extreu paper i fusta, tot i que és aquesta última el seu producte més valorat. D’excel·lent qualitat, destaca l'ús en la fabricació de capces de ressonància per a instruments de corda. Els famosos violins de Stradivarius estan fets d’aquesta fusta.
Avet Blanc. (Abies alba)
Sovint se’l denomina únicament avet en ser considerat l’avet comú. Es desenvolupa especialment al llarg dels Pirineus. No tolera sequeres estivals intenses, el seu hàbitat principal són terres frescos i profunds en zones obagues situades entre els 700 i els 2000 m.
A banda dels Pirineus, també podem trobar-lo en algunes regions del Prepirineu i al Montseny.
Pertany a la família Pinaceae, del gènere Abies. Amb forma piramidal i capçada cònica, la seva alçada se situa entre els 20-50 metres. L’escorça és de color cendra, blancosa i llisa, sense branques a la part inferior, la resta mostra una certa orientació horitzontal.
Les fulles són flexibles i aplanades de 15-30 mm de longitud i 1,5-2,5 mm de diàmetre, amb dos estomes (bandes estomatíferes) a la cara inferior. Es troben disposades en dues franges horitzontals oposades formant un semicilindre. Les pinyes són cilíndriques i erectes.
La seva fusta és blanca (d’on li ve el nom científic Alba) poc resinosa i fàcil de treballar, però menys resistent i de menor qualitat que el pi. Malgrat això, en exemplars grans la seva envergadura permet obtenir bigues i taulons de gran magnitud per a la construcció i peces per a l’ebenisteria fina. En l’antiguitat els romans també l’empraven per a la construcció de vaixells.
Il·lustracions: Franz Eugen Köhler, Köhler's Medizinal-Pflanzen.